En aquells temps que el bolets no tenien barrets, en una font de París hi havia la Lila, un peix que era trempat i tossut, però a vegades s'enfadava molt.
Un tarda, a la font, va aparèixer un ocell gran que semblava molt trempat. Va conèixer la Lila, ella estava una mica espantada:
-Hola, em dic Cloc, no t'espantis!
-Emmmmmmm diccccccc Lila.
En Cloc se'n va anar.
Després, un senyor que s'encarregava de la font, va netejar-la i la Lila va caure a terra i s'estava ofegant, però va venir en Cloc, va agafar-la i la va tirar a la galleda ràpidament. La Lila va dir:
- Moltes gràcies! Tens amics?
- Sí! Molts!
- Doncs... per què no fem una festa?
- Ara mateix!
Quan van començar, va venir un tauró i va agafar la Lila. La va portar en una gàbia on hi també hi havia un peix. La Lila es va presentar:
- Em dic Lila, i tu?
- Jo em dic Zila
La Zila es veia molt cansada, preocupada i trista.
- Zila, què et passa?
- És que em van tancar aquí... estic molt cansada, ja han passat vint-i-quatre anys...
- Va... no passa res!
De cop i volta:
- Toc toc !!!!! (van trucar)
La Zila i la Lila es van espantar. Van sentir unes veus:
- Lila!!!! Ets aquí?
- Si!!!!!!!!!!!!!!! I amb una amiga!!!!!
I els ocells van passar per llocs foscos, il•luminats.... al final les van trobar! I la Zila va dir:
- Com és que poden anar per l'aigua?
- És que són uns ocells que volen i també poden anar per l'aigua.
Un cop van sortir es van posar molt contents. La Zila i la Lila van donar les gràcies a tots els ocells, però sobretot li van agrair l'ajuda a en Cloc, i tots ho van celebrar amb una gran festa. Va ser tan gran que amb els cants i el xivarri que feien van despertar tots els peixos del mar, i tots hi van anar.
Judit Gallart
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada