BONES FESTES!

Contes de galls: El gall Raixu

Una vegada hi havia un gall que es deia Raixu. Era de color marró, amb uns ulls molt grossos i unes ales fines.
Vivia en una meravellosa ciutat molt gran. I va anar al banc, però va passar alguna cosa amb la caixa forta.
Quan en Raixu es trobava davant del banquer per ingressar diners a la seva llibreta, va venir un atracador:
- Ei, les mans al cap, ràpid!
I en Raixu va dir:
- Tu, vés-te'n d'aquí, si no vols acabar mort!
Però després l'atracador va anar a casa d'en Raixu. Quan en Raixu va veure que l'atracador estava a l'habitació de la seva dona, robant-li les joies, va telefonar a la policia.
I el van detenir.

I, conte contat,
conte acabat!

Àngel, tercer A

Contes de galls: El gall i la gallina enamorats

Una vegada hi havia un gall que es deia Furki, i que vivia en una granja. Era de color marró, amb una cresta grossa i les potes mitjanes. Era fort i valent.
En Furki voltava per la granja, i va veure un home i un gos d'atura, que s'anava acostant, a poc a poc. El gall li va donar un cop d'ala, i va continuar el seu camí.
Llavors va trobar una casa vella on no vivia ningú, i s'hi va quedar. Allà hi havia un fantasma, i li va preguntar:
- Tu, per què ets aquí?
- Perquè he trobat aquesta casa.
En Furki i el fantasma van fer un circ, i tothom hi anava. Van guanyar molts diners, i es van fer una casa.
Un dia, en Furki va veure una gallina, i se'n va enamorar, i el fantasma se'n va anar.

I, conte contat,
ja s'ha acabat.

Anna Heredia, quart B

Contes de galls: La gallina perduda

Vet aquí que una vegada hi havia un gall, de nom Marronet, que tenia tres anys. Menjava sopetes de plàtan i pera. Li agradaven les flors, sobretot les de color rosa. També li agradava jugar amb les gallines i els pollets.
Vivia en una granja molt gran on hi havia quinze porcs, onze cavalls, vint gallines, etcètera.
Però el gall, allà, no s'ho passava gens malament, perquè hi tenia amics. Tot el dia estaven jugant.
Un bon dia, mentre estaven jugant a fet i amagar, va desaparèixer una gallina. Van decidir organitzar-se, i anar-la a buscar. Al cap de poc van sentir van sentir la gallina, però no sabien on era: fins que es van adonar que estava dins d'una cova, però no sabien com fer-ho, per entrar-hi.
I van dissenyar un pla: van pensar i pensar, fins que el cap els explotava d'idees!
Llavors va venir una seva amiga, i van aconseguir treure la gallina de la cova, sana i estàlvia, i la van portar al galliner.

Dúnia, tercer B

Contes de galls: El gall salvatge

Una vegada hi havia un gall que vivia en un cau, amb la seva família. Aquest gall es deia Lifull. Tenia el cos blau, les ales primes i grogues, la cresta vermella.
El seu caràcter era fort, i li agradava molt cridar.
Com que li agradava tant cridar, molestava els altres galls i gallines. No parava d'empipar, i sempre feia tonteries.
Un dia, va voler jugar amb tots, però no el volia ningú. Se'n va anar molt trist a un racó del galliner, i plorava.
Però va venir un gall i li va dir a un altre gall:
- Ei, mira, està plorant!
Llavors tots van fer un pacte: li van dir que, si no cridava més, el perdonarien per sempre.
I ell així ho va fer.

Houssnia, tercer B

Contes de galls: El gall afònic

Fa molts i molts anys, en una granja de Mallorca hi vivia un gall. Era fort, alt i de color marró. Tenia la cresta vermella i les potes grogues.
El gall es deia Frigo. I un bon dia va dir:
- M'agrada cantar i espantar les gallines!
Un dia, en Frigo es va quedar afònic, sense poder cantar. No sabia què fer, i va anar a cal metge.
Quan va arribar el metge, li va dir:
- Què et passa?
I en Frigo va contestar, molt baixet perquè quasi no podia parlar:
- M'he quedat afònic; em pots donar un xarop?
I llavors el senyor metge li va receptar un xarop verd i sucós, que feia bona pinta.
Van anar passant els dies, i el gall cada cop es trobava més bé.
Finalment va poder cantar. Però en Frigo encara no sabia com s'ho havia fet, el metge, per curar-lo!

Berta Vilamala, quart A

Contes de galls: El gall que no sabia cantar

Una vegada hi havia un gall que es deia Plau, i que era l'enveja de tot el galliner. Tenia un plomatge espectacular, de tots colors; la cresta era d'un vermell molt intens.
Però ell estava molt trist,perquè no sabia cantar.
Un dia va trobar un gall, i li va demanar:
- Tu em pots ensenyar a cantar?
- Jo no; però la Mallerenga sí.
Llavors, el gall va anar a buscar la Mallerenga, i quan la va trobar li va demanar què havia de fer, per poder cantar. La Mallerenga li va dir que el seu cos era molt estrany, i que necessitava una poció que només feia la Bruixa del Bosc.
I el gall se'n va anar a buscar la Bruixa. Després de caminar tres dies seguits i de passar molt fred, va trobar la casa de la Bruixa del Bosc: feia molta por, i s'hi sentien sorolls molt estranys. Però com que el gall tenia ganes de cantar, hi va entrar.
Quan la Bruixa el va veure, li va preguntar:
- Què vols?
- Vull poder cantar.
I la Bruixa del Bosc li va preparar una poció a base de clara d'ou; però el gall, a canvi, li va haver de donar tres plomes de la seva cua.
I, finalment, se'n va anar a casa cantant.

Max Doblas, quart B

Contes de galls: El gall trist

Una vegada hi havia un gall que es deia Micó, i que vivia en un galliner. Tenia les potes taronges, les ales marró, la cua vermella i verda, i la cresta de color vermell.
Era molt presumit, però molt poruc, perquè tenia un amo que cada dia agafava un gall i el feia cantar; i si no ho feia bé el portava a un galliner, tot sol.
Un dia, l'amo va agafar en Micó.
- No m'agafi a mi -va dir- agafi en Flau o en Saltiró!
De cop i volta, va venir el nebot de l'amo d'en Micó.
- Hola, Enric! Com et va, a la teva nova granja? - l va demanar l'amo.
- Molt bé, però m'hi falta un gall, perquè la gallina està sola i trista.
- Doncs agafa'n un.
- D'acord, vull el que tens a la mà.
- Ah, en Micó...
En Micó se n'havia sortit, del seu amo, però no sabia com seria aquella gallina de qui parlaven.
Quan van arribar a la nova granja va saber el seu nom: es deia Sàtia i...era molt maca, perquè tenia uns colors molt vius.
En Micó i la gallina es van agradar.

I van viure feliços,
i van menjar
anissos.

Andrea Ruiz, quart B

Contes de galls: El gall de les plomes verdes

Una vegada hi havia un gall que es deia Menley. Li agradava molt anar a donar un volt per llocs que no coneixia. Era un gall que tenia les plomes una mica verdes. En Menley era fort, simpàtic i una mica juganer.
Un dia, va decidir que aniria a donar un volt, i hi va anar. Però, de sobte, va caure en una trampa, i cridava:
- Auxili! Auxili!
Però ningú no el va sentir. I s'hi va quedar moltes hores...
Però, mentre en Menley cridava "Auxili!" va passar per allà un senyor que es deia Foc. El senyor el va sentir, i el va poder salvar d'una mort segura. El gall va convidar-lo a la granja. I, des d'aquell dia, van ser molt amics, i s'ajudaven en tot.

Omar, quart A

Contes de galls: El gall perdut

Una vegada hi havia un gall que es deia Jaina, i que vivia en una granja.
Tenia les plomes llargues, i de molts colors. El seu cos era gros, amb unes potes llargues i gruixudes. Era un gall molt valent.
Un dia, se'n va anar al bosc. Va trobar un mico dalt d'un arbre, i el mico li va dir:
- Què hi fas, al bosc?
- És que m'he perdut...
- I on vius? A la granja?
- Sí, però m'he perdut i no sé el camí. Em pots ajudar a buscar-lo?
- Sí.
I amb l'ajuda del mico, es van posar en camí.
Quan van arribar, la granja estava plena d'animals. El mico li va preguntar al gall si era la seva granja, i el gall va dir que sí.
El gall va donar les gràcies al mico, i li va dir:
- Adéu!

I, conte contat,
aquest conte
ja s'ha acabat.

Soukaina, tercer A

Contes de galls: El gall futbolista

Una vegada hi havia un gall en una granja. Aquell gall es deia Gobi. Era una mica gros, i tenia la cua de tres colors: vermell, verd fosc i verd clar. Tenia les ales igual que la cua, i el cos marró i taronja.
Era valent, corria molt, i també li agradava molt veure jugar a futbol des de la finestra.
Un dia, en Gobi va anar a veure un partit del Torelló contra el Manlleu. Va guanyar el Torelló per deu a zero.Però en Gobi va caure a terra, i el senyor que el cuidava ho va veure se'l va endur al veterinari. Quan van arribar, el veterinari el va visitar, i li va dir que no sortís de casa.
En Gobi feia tres dies que estava a casa. I al quart dia es va aixecar del llit i se'n va anar a cal veterinari. Llavors li van dir que ja estava curat del tot.

Abdeljalil, tercer B

Contes de galls: La guilla i en Saltiró

Una vegada hi havia un gall que es deia Saltiró. En Saltiró vivia dins d'un cau, enmig del bosc. Era fort, baix, manyac i prim. Li agradava jugar a fet i amagar amb els altres galls i gallines.
Un dia, vora l'entrada del cau d'en Saltiró voltava una guilla que tenia gana i es volia endrapar en Saltiró. Ell, tot d'una, va sortir cames ajudeu-me, i va anar a casa d'un seu company.
Aquest li va dir:
- Què hi fas, aquí?
- És que hi ha una guilla que se'm vol menjar!
I van dissenyar un pla. Després, van anar a casa de la guilla i quan hi van arribar la guilla va dir:
- Què hi feu, aquí?
En sentir-ho, van contestar:
- Et venim a matar.
Però en aquell moment va anar-hi un caçador, i es va emportar la guilla i les seves companyes, perquè les volia dissecar.

Xènia Riera, tercer B

Contes de galls: Flau, el gall solitari

Una vegada hi havia un gall que es deia Flau. Vivia en un bosc, dins d'un tronc, i s'hi havia fet una casa.
Era de color marró, tenia el cos ple de plomes boniques, i era petit. Li agradava fer trapelleries.
Un dia, una nena va anar al bosc i va trobar el gall. Aquest se la va emportar al seu galliner. La nena va dir:
- Tens nom?
- No - va contestar el gall.
- Doncs te'n posaré un de molt bonic: et diràs Flau!
- Qui-qui-ri-quic! - va fer en Flau.
I totes les gallines, en veu baixa, deien:
- Qui és, aquest gall?
Després, la nena va dir a les gallines:
- Tenim un company que es diu Flau, gallinetes!
I, des de llavors, totes les gallines van estar molt contentes de tenir un gall que es digués Flau.

Anna Molas, tercer B

Contes de galls: Negrós, el gall poruc

Una vegada, en una granja, hi havia un gall anomenat Negrós. Era negre i verd, petit, i una mica bleda. Sempre s'espantava per tot el que l'envoltava. Era la riota de tot el galliner! No volia jugar a res de res.
Un dia, va decidir anar a córrer món, per aprendre a no ser tan bleda. I així, va començar a caminar. Llavors va arribar a la selva, , i ell s'anava dient:
- Tranquil...Són animals, com tu.
Tot de cop, un tigre se'l va endur a una cova. Allà hi havia una colla de tigres al voltant d'una foguera que se'l volien menjar i fer pollastre a la brasa.
En Negrós va cridar:
- Deixeu-me, no us he fet cap mal! Per què em feu això?
El rei tigre li va contestar:
- Nosaltres tenim molta gana, i ja fa dies que no mengem.
Però en Negrós portava menjar, i els en va donar una mica.
Llavors, els tigres li van donar les gràcies.
Per fi, el gall ja no va ser tan poruc, i les gallines li van anar al darrera!

Joana, quart A

Contes de peixos: En Tristín i el pop

Vet aquí que una vegada, quan els bolets no tenien barrets , un peix que es deia Tristín anava voltant pel món, no s’estava mai quiet, sempre estava trist perquè no el volia ningú. En Tristín s’enfadava molt. Anava a l’escola i li tenia por.
Un dia, el seu avi es va morir i en Tristín es va posar encara més trist. Al cap d’un dies es van morir els seus pares i encara es va posar més trist i es va quedar més sol. Va aparèixer un Tauró, se’l va cruspir i el va engolir, però no es va morir, i el tauró el va escopir al mar.
Les temperatures del mar van baixar, i a poc a poc es va anar refredant fins que es va gelar i tots els habitants del mar van quedar congelats. Els animals de fora el mar estaven contents perquè feia fred i havia nevat i així podien jugar amb la neu una estona fins que les mares els cridessin per anar a dormir.
Dins el mar van fer un gran foc per descongelar-lo i així es van moure i van anar a dormir. Quan es feia de dia van anar a jugar a la cuit i amagar i els va sortir un pop i es pensaven que se’ls volia menjar, però no va ser així, ja que volien ser amics. En Tristín va presentar el pop als altres peixos, els va dir:
- No us espanteu!
En Tristín per primer cop estava content, ja que tenia amics i van jugar molt. En fer-se de nit van anar al llit tots i el pop va anar a dormir a casa del peix Tristín, però la mare del pop no ho sabia i el va buscar fins que el va trobar, però el pop es va tornar a escapar i es va amagar sota un arbust.

Andrea Ruiz

Contes de peixos: El pescador que es va fer ric.

Vet aquí que una vegada, hi havia un pescador que era molt pobre. Un dia va pescar un peix, però aquest senyor era tan vell que el va deixar anar perquè li feia llàstima. Però no podia tornar a casa amb les mans buides. De cop i volta van aparèixer uns taurons i el peix que havia deixat anar l’avi va cridar:
- Auxili! Auxili!
I el peix Martí va venir corrents i va ajudar el peix que havia deixat el pescador.
El pescador va dir:
- Jo marxo! No vull que els taurons se’m mengin.
I el peix Martí va venir nedant molt ràpid perquè els taurons se’ls volien menjar, però ell i l’altre peix es van amagar darrera d’una roca i van preparar un plànol i armes i van aconseguir que els taurons marxessin.
El pescador va dir:
- Quina sort! Els taurons han marxat, ja puc estar tranquil!
Al peix Martí, com que havia espantat tots els taurons, els peixos del mar li van dir peix super Martí .
El pescador va escriure aquesta història i es va fer molt ric!

Vet aquí un gat i un gos
que aquest conte ja s’ha fos!

Guillem

Contes de peixos: El peix Barça

Una vegada hi havia un peix que es deia Barça. Era molt empipador, sempre empipava els taurons, les balenes...
Un vespre el van pescar i se'l van emportar a casa, el van posar en una peixera amb altres peixos. Un dia es va escapar amb els altres peixos i es va ficar sota el sofà, però el peix resulta que quasi s'ofegava, però no es va ofegar perquè a terra hi havia una miqueta d'aigua. Algú el va veure, el va agafar i el va posar dins la peixera i li van donar menjar.
Un tauró hi va anar i li va dir a la seva nòvia peixa:
- No et moguis, jo ja m'espavilaré amb aquest peix tan mal educat !
Va anar a lluitar amb el peix Barça i va perdre. I el peix Barça va anar a a buscar una nòvia i la va trobar i s’hi va casar. Van viure feliços i van menjar anissos.

Espero que aquesta aventura us hagi agradat!

Zakaria Azzouzzi

Contes de peixos: En Quadrat i el tauró Frixon

Vet aquí que una vegada hi havia un peix anomenat Quadrat, que vivia a l’Oceà Pacífic. Tenia els ulls blaus i les aletes del darrera de colors: grocs, blaus, vermells, roses, verds i de quadrats vermells i negres.
Un dia, en Quadrat estava a la plaça amb el seu amic Pistatxo:
- Hola Quadrat, com estàs? Bé o malament?
- Hola Pistatxo, estic molt bé, i tu?
- Jo també. Juguem a la pilota o a amagar?
- A mi m’agrada més jugar a amagar. Pistatxo, tu pares!
Mentre en Pistatxo parava, en Quadrat es va amagar en unes algues, es va girar i va veure el tauró més fort de l’Oceà Pacífic; aquest era molt dolent i es deia Frixon.
- Pistatxo!!!! Auxili!! Que hi ha un tauró!!!
El tauró Frixon se’l va menjar! En Pistatxo es va posar molt trist i ho va explicar als seus pares. També es van posar molt tristos i van anar a buscar el tauró i no el van trobar.
Els pares d’en Quadrat estaven molt preocupats, s’estava fent de nit i buscaven ajuda per tot arreu. El pare va veure un tauró i al coll i tenia una cadena. Una cadena que semblava la del seu fill.
Es va fer de nit, el pare d’en Quadrat es va amagar darrera una pedra on no perdia ni un detall del que feia el tauró. El tauró es va adormir, roncava molt i el pare va aprofitar-ho i va agafar un pal i com que en Frixon quan roncava obria la boca,li va posar i li va quedar oberta. El pare va entrar a buscar el seu fill i el va trobar ben viu. Quan anaven a sortir la boca es va tancar! el pare va fer unes quantes pessigolles i el tauró va fer un esternut i pare i fill van sortir i es van salvar del tauró més fort del Pacífic.

I conte contat,
conte acabat.

Martí Fornieles

Contes de peixos: En Corau, un peix de tots colors

Un dia de pluja intensa a l’Oceà Pacífic un peix anomenat Corau, de tots colors, simpàtic i tossut va decidir anar a buscar els peixos de la seva espècie per tots els mars!. Trobava peixos, coralls, dofins, taurons... fins i tot vaixells de pesca.
Un dia, un jove mariner anomenat Genís i el seu pare Pep van pescar en Corau. En Corau va trobar el seu amic Difu, aquest va ser pescat buscant el seu amor. Van fer un pacte: si en Difu l’ajudava ell l’ajudaria a salvar el seu amor. Rosegant la xarxa van poder sortir i així van començar a buscar el seu amor. Però .... la cosa n va ser tant fàcil!:
-Mira, mira, allà allà!!! Va exclamar en Difu.
Resulta que era una família de taurons:
- Un, dos, tres, quatre...
- Va peix! Corre, que vols que se’t mengin?
- No, però un peix fort crida l’atenció de les femelles.
- Bé, tu mateix; si se’t menja, no serà culpa meva.
- Ooooooh!.... que bonica!
- Què et passa, ara?
- Vine, vine!
- Què vols?
- Mira, oi que es bonica?
- Què? És un tauró femella blanca.
- Aaaaah!!!! Cames ajudeu-me!
- Com se t’ha acudit, enamorar-te d’un tauró blanc?
- És que era tan bonica...
- Va, anem! I deixa’t de tonteries!
Neda que nedaràs al final van trobar una cova, i..... PLUF! Va sortir el peix dels seus somnis! Quina sort! . En Corau els va deixar sols, va començar a nedar i va trobar un banc de peixos de la seva espècie:
- Veieu que ser tossut val la pena?
I pel pròxim any s’ha proposat anar al dentista.
Ni un tossut ni un simpàtic poden fer que aquest conte s’espatlli!

Laura

En Malo i la Lula

Vet aquí que una vegada, quan els bolets no tenien barrets, en una peixera hi vivia en Malo. Era un peix mitjà amb una cua molt bonica,amb ratlles grogues i taronges, els ulls de color blanc, la cua, els cap i les aletes de color vermell...
Era molt ràpid, sempre estava alegre, era molt llest i també una mica empipador.
En Malo no li agradava viure en una peixera ja que sempre s’avorria molt. Un dia va tenir una idea genial:
- Faré el mort! i com que ja no em mouré ja no em voldran!!!
Quan la nena va veure que en Malo estava mort es va posar a plorar i van venir els seus pares.
-Per què plores filla meva?
- El meu peix s’ha mort!!
- No ploris, en comprarem un altre i aquest el llançarem al mar, no et preocupis més!
En Malo es va posar molt content. El dia següent els pares el van llançar al mar.
Un cop dins el mar es va posar a nedar molt content, però va arribar la nit.... i estava molt cansat i amb molta gana. Volia anar amb els altres peixos però els altres no el volien, i es va posar a plorar. Va venir un pop i li va dir:
- Que et passa alguna cosa?
- Sí! Estic molt cansat i no sé on anar.
- Vols venir a casa meva a sopar i a dormir?
- Sí! Va dir molt content.
I tots dos van marxar. El dia següent el pop li va dir:
- Vols venir amb mi al mercat?
- Sí, i tant que sí!
I van anar junts al mercat i quan el pop estava comprant en Malo va veure un peix nena i es va enamorar d’ella. I li va preguntar:
- Com et dius?
- Em dic Lula, i tu?
- Em dic Malo.
I van parlar, i parlar ... fins que el pop li va dir:
- Va Malo, marxem cap a casa!
I en Malo va marxar a casa.
El dia següent en Malo va anar al parc a jugar amb els seus amics i va trobar la Lula jugant amb les seves amigues i ell volia jugar amb elles, però tenia molta vergonya, al final no va jugar amb elles, i va marxar plorant.
Quan va arribar a casa el pop li va preguntar:
Què et passa Malo?
I en Malo li va explicar el que havia passat el matí al parc.

- Va no ploris, no has de tenir vergonya per això, només li has d’explicar que l’estimes i prou. Va vés a buscar la Lula i li dius que l’estimes.
I en Malo va anar al Parc a buscar la Lula. Quan va arribar en Malo li va dir que l’estimava. I la Lula li va dir que ella també i tots dos van anar a casa agafats de la mà.

I vet aquí un gos,
vet aquí un gat,
el conte s’ha acabat!

Ji Yi

Contes de peixos:La Zila i la Lila

En aquells temps que el bolets no tenien barrets, en una font de París hi havia la Lila, un peix que era trempat i tossut, però a vegades s'enfadava molt.
Un tarda, a la font, va aparèixer un ocell gran que semblava molt trempat. Va conèixer la Lila, ella estava una mica espantada:
-Hola, em dic Cloc, no t'espantis!
-Emmmmmmm diccccccc Lila.
En Cloc se'n va anar.
Després, un senyor que s'encarregava de la font, va netejar-la i la Lila va caure a terra i s'estava ofegant, però va venir en Cloc, va agafar-la i la va tirar a la galleda ràpidament. La Lila va dir:
- Moltes gràcies! Tens amics?
- Sí! Molts!
- Doncs... per què no fem una festa?
- Ara mateix!
Quan van començar, va venir un tauró i va agafar la Lila. La va portar en una gàbia on hi també hi havia un peix. La Lila es va presentar:
- Em dic Lila, i tu?
- Jo em dic Zila
La Zila es veia molt cansada, preocupada i trista.
- Zila, què et passa?
- És que em van tancar aquí... estic molt cansada, ja han passat vint-i-quatre anys...
- Va... no passa res!
De cop i volta:
- Toc toc !!!!! (van trucar)
La Zila i la Lila es van espantar. Van sentir unes veus:
- Lila!!!! Ets aquí?
- Si!!!!!!!!!!!!!!! I amb una amiga!!!!!
I els ocells van passar per llocs foscos, il•luminats.... al final les van trobar! I la Zila va dir:
- Com és que poden anar per l'aigua?
- És que són uns ocells que volen i també poden anar per l'aigua.
Un cop van sortir es van posar molt contents. La Zila i la Lila van donar les gràcies a tots els ocells, però sobretot li van agrair l'ajuda a en Cloc, i tots ho van celebrar amb una gran festa. Va ser tan gran que amb els cants i el xivarri que feien van despertar tots els peixos del mar, i tots hi van anar.

Judit Gallart

Contes de peixos: En Petit, l'orca i la màquina gegant

Quan el Barça era tan bo, al mar Mediterrani hi havia un peix que es deia Petit. Aquest peix controlava tot Barcelona amb una màquina gegant.
Una nit de les més fosques, una orca va veure aquella màquina gegant, i va dir:
- La destruiré !!!! i quan arribi l’amo ja no hi seré ...
En Petit es va aixecar del llit i va anar a veure la màquina, i espiant la màquina, va veure l’orca que l’estava destruint, el peix va anar a buscar una pistola i quan el peix anava a disparar l’orca ja no hi era, la màquina ja estava destruïda, va estar plorant tot un mes.
Va passar el mes i va parar de plorar. Va decidir anar a buscar el motor, que semblava que estava abandonat en un lloc:
- Quin disgust!!!!!!! Era una sabata!!!! Quina mala sort !! era l’únic motor que tenia.
Va decidir jugar-se la vida per agafar-la.
Va haver de guanyar 1000 batalles de judo, d’espases....
Aquella batalla va durar tot un any i no en van fer cap més. Al cap d’una setmana va veure que tornaven anunciar un altre cop aquella batalla i va dir:
- Guanyaré! Sense ni una sola rascada.
La primera batalla d’en Petit va ser desesperant, va lluitar contra el guanyador de fa dos anys, i va guanyar, però amb deu rascadetes. A la segona lluita va competir contra el tauró, aquest era molt ràpid, però no gaire fort.
Al cap d’un mes en Petit havia arribat a la semifinal, el contrincant era l’Orca. En Petit es va fer moltes rascades però tot i així va guanyar. Estava molt content perquè havia arribat a la final.
A la final en Petit va tenir un gran disgust: li va tocar competir amb el seu millor amic, i com que havia de lluitar amb ell es va deixar guanyar i el motor va ser per al seu amic. I en Petit se’n va anar a dormir. El dia següent es va aixecar i se’n va anar a donar un volt, però... quan va obrir la porta:
- Quina sorpresa més gran!!
Va trobar el motor del torneig i un paper que deia:
- Sóc el teu amic dofí, tu necessites més el motor que jo, per això te’l regalo, per tornar a controlar Barcelona.

Conte contat
espero que t’hagi agradat!


Dani

Contes de peixos: En Difu, la Purpu, en Curau i l'Estrella.

Un dia que feia molt sol, a l’Oceà Atlàntic.... van néixer una colla de peixos: tacats, ratllats, allargats, petits i grans. Però en va néixer un de difuminat i li van posar el nom de Difu, aquest era simpàtic, rialler, divertit, guapo i fort, però molt i molt petit.
Quan va ser més gran van haver de marxar d’aquest Oceà. Ell va anar a l’Oceà Pacífic. Un cop allà es va comprar una casa de corall. Al cap d’uns dies va començar a treballar de policia, allà hi va conèixer una peixeta que es deia Purpu. Un dia La Purpu se’n va anar molt lluny.
Al cap d’un mes en Difu es va adonar que la Purpu se n'havia anat i va començar la seva aventura, va decidir buscar-la!.
Buscant buscant.... va trobar un peix que demanava ajuda:
-auxili! Auxili!
En Difu va veure que estava atrapat en una xarxa i el va ajudar. Aquest peix es deia Corau. En Difu li va explicar que buscava una peixa i en Curau li va dir que l’ajudaria i tots dos van començar a buscar-la.
Van nedar, nedar i nedar però no la trobaven... van veure un bar i hi van entrar:
-Perdonin, que han vist una peixeta?
-Doncs .... sí!
-Que sabrien dir-nos cap on ha anat?
-Cap al nord.
-Moltes gràcies!!!
-Curau, cap aquí!
-Difu, cap allà!
No es posaven d’acord. Al final es van decidir i van endevinar el camí.
Al cap d’una estona van trobar dos taurons, aquests van començar a perseguir-los, però nedant, nedant, els taurons es van cansar i els van deixar.
Al cap d’una estona van veure un hotel per passar la nit. Era un hotel de mala mort: les escales grinyolaven, els passadissos eren plens de quadres que semblava que et miraven...
El dia següent, al matí, van marxar. Neda que nedaràs van arribar a una ciutat. Allà es van comprar una casa i el món és tant petit que al costat hi vivia la Purpu. En Curau es va enamorar d’una peixeta que estava plena de ratlles i es deia Estrella. En Difu va sortir amb la Purpu i al cap d’un mes es van casar i en Curau i l’Estrella també.


Van ser feliços
i van menjar anissos!

Mònica

Contes de peixos: El peix Fusqui

Hi havia una vegada un peix d’aigua salada que es deia Fusqui, vivia a l’aquari de Barcelona. Era molt empipador, petit, amb ratlles i quadrats de coloraines, era fort però també poruc.
Un dia,en Fusqui va a dir-li a un peix:
-Juga amb mi!!!!!
I el petit li va contestar:
-No! Ara no puc, he d'anar a l’escola.
-T’he dit que juguis amb mi! Va dir en Fusqui.
-Bé... per un dia que no vagi a l’escola tampoc passarà res.
Van anar a buscar més peixos però ningú no els feia cas, perquè havien d'anar a l’escola. En Fusqui li va demanar al peix petit:
-A quina hora surten els peixos de l’escola?
-Mmmmmmmm.... a les cinc!
-Uf! Tot just són les nou i cinc minuts.
-I a quina hora surten al pati?
-De tres quarts d’onze a un quart de dotze.
-D’acord, ja te’n pots anar.
-Molt bé, adéu!!!!!!
-Adéu!
En Fusqui va anar cap a l’escola abans de l’hora del pati i li va dir a en Xixo:
-Vés a buscar a tots els nens i nenes!
-No, perquè ara estan fent classe...
-T’he dit que els vagis a buscar, si et plau!
-D’acord, va dir en Xixo.
En Fusqui els va dir a tots els peixos que juguessin amb ell. I així ho van fer! Van jugar a la cuit i amagar.
-On sou!!!!!!!!!! Eo eo !!!! va dir en Fusqui
-Em rendeixo!! Va, sortiu!
-Vinga, va!
Com que no sortien, en Fusqui va entendre que havien marxat a les seves classes i va comprendre que encara que a ell no li agradés anar a l’escola tothom havia de fer la seva vida.

I conte contat
ja s’ha acabat
i espero que us hagi agradat!

Judit

Contes de peixos: En Ratllat i el tauró

Hi havia una vegada, al fons de l’oceà Atlàntic, un peix d’aigua salada que es deia Ratllat. Era prim, tenia els ulls blaus, el cos recobert de ratlles de colors ... era alegre però a vegades una mica empipador i esverat, i quan s’enfadava podia tenir molt i molt geni.
Un dia anava nedant tant tranquil fins que es va adonar que s’havia perdut i va dir:
- I ara què faré ?
Va intentar fer memòria i recordar per on havia passat, però com que anava distret no se’n va recordar. De sobte va aparèixer un tauró desdentegat i vegetarià , i en Ratllat va dir:
- Auxili! Auxili!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
I el tauró li va respondre:
- No pateixis, sóc desdentegat i vegetarià.
En Ratllat es va quedar parat i es van fer amics. En Ratllat li va explicar que s’havia perdut i el tauró li va indicar cap a on havia d’anar, en Ratllat va dir-li:
- Vols venir amb mi?
- Doncs sí, vinc amb tu!, va dir el tauró.
Quan van arribar, tots els peixos es van espantar molt en veure un tauró, però en Ratllat els va explicar tota la història.
A partir d’aquell dia tots els peixos són amics d’aquell tauró.

I si no us ho creieu,
al fons de l’oceà el trobareu.

Núria

El conte de l'ogre i el soldat

Hi havia una vegada un ogre que vivia a un jardí d'una casa de Torelló. Sempre s'amagava perquè no el veiessin, i es ficava per les canonades. Era ferotge i sempre saltava. Un dia va trobar un soldat a les canonades, era fastigós. Ell primer es va amagar, però ell era valent i va sortir a donar la cara. El soldat es va presentar:
-Sóc don Pepito de la muntanya i tu?
-Joooooo? sóóóóc un ogre.
-Però com et dius?
-Ogre.
-Ah, d’acord.
-Què fas aquí?
-Jo vinc aquí per amagar-me dels humans, i tu?
-Jo vinc a buscar l'anell de la princesa.
-Quina princesa?
-La princesa Laura.
-I on és castell?
-Per que m’ho demanes?
-Per venir amb tu...
-Uix no, per fer actuacions no serviria?
-No ho sé, els ho comentaré.
Al cap d'uns dies va tornar i li va dir que sí que hi podia anar però que fos ferotge; allò a l'ogre no li va agradar tant i li va dir que no hi volia viure al jardí i a les canonades i ser ferotge
Bé, l'ogre va continuar vivint allà, i el soldat va trobar l'anell.
I vet aquí un gat amb el cul arremangat de color de xocolata: un, dos, tres, quatre!

Judit Nuño Romero

Acròstic: HIVERN

Hivern, tu sempre tan puntual!
I a més tens por que et
Vegin i et descongelin.
Estàs tan ben amagat! Et
Respectem i esperem la
Neu, per jugar-hi al pati.

(Iban)

ACRÒSTICS DE L'HIVERN

Hivern, tens els colors molt bonics,
I ara comença a nevar!
Verdes encara són algunes fulles.
Ens hem d'abrigar.
Riem fent ninots de neu, els
Nens juguem amb la neu al pati.

(Aissa El Idrissi)

Hivern, ets blanc con el cotó fluix
I has arribat carregat de neu.
Visca Nadal, i els regals!
Ets l'amo de la neu.Els
Reis arriben, i els
Nens els esperen.

(Omar Nounouh)

Has arribat, hivern platejat,
I m'has deixat glaçat.
Véns al meu costat,
Ets alegre i somrient,
Rius i fas venir la
Neu, tan blanca!

(Caroline E.F.)

DESCRIPCIÓ D’UN PAISATGE

(DESCRIPCIÓ FETA A PARTIR D'UNA FOTOGRAFIA)


Estic assegut en una pedra d’un prat, cobert de flors grogues que semblem paperets grocs. Fa sol, però l’aire és fred. És el mes de gener de l’any 2007.
Si miro endavant, veig un riu amb quatre pedres que surten de l’aigua, que baixa amb molta empenta.
Una mica més enllà hi ha uns avets, un prat on toca el sol i ho fa tot més alegre.
Més lluny, el bosc d’avets: uns de més alts, altres més baixos...El terreny fa molt desnivell.
A l’horitzó es veuen dues muntanyes i una mica de cel on no es veu res: és com un full en blanc.

Ernest Palacios

Descripció d'un paisatge

(Descripció feta a partir d'una fotografia)

Estic passejant amb una piragua. Fa molta calor.
Al costat del riu, el tronc dels arbres és marró com la xocolata desfeta.
L'herba és de color verd com una pera, el cel és blau com una gota d'aigua.

Míriam Boixader

Descripció d'un paisatge

(Descripció feta a partir d'una fotografia)

Estic assegut dalt d'una muntanya molt verda. Fa molta calor.
Al meu davant, hi ha dues palmeres molt altes, amb el tronc marró i les fulles verdes: semblen escombres girades al revés.
Més enllà hi ha un camp que sembla que tingui ulls. També hi ha cases blanques com la neu, que semblen ovelles.
El cel és blau com el mar.

Gerard Villegas

Descripció d'un paisatge

(Descripció feta a partir d'una fotografia)

Estic dalt d'una alzina, i al meu voltant n'hi ha moltes.
Fa sol, i el cel és serè.
Els arbres semblen flors gegants.
Les alzines tenen fulla perenne, i el seu color verd fosc contrasta amb el verd més clar de l'herba.

Marc Masdeu

Descripció d'un paisatge

(descripció feta a partir d'una fotografia)

Estic dalt de la muntanya, hi fa fred.
Veig uns arbres coberts de neu, que semblen gelats de nata amb menta. Hi ha prats d'herba curta.
Més lluny, hi ha les muntanyes, cobertes de neu.
El cel és de color blau, com un riu, hi hi ha núvols de color blanc, com la neu de les muntanyes.

Carol Hernández

PAISATGE

Sol de primavera,
sol d'estiu,
sempre en el cel
fas el teu niu.
Ocell, ocellet,
vine, que no tinguis fred.
Vent espantat,
el fred fas venir.
Vés-te'n ja,
lluny d'aquí.
Flor meravellosa,
estàs plena de colors:
verdós, grogós i vermellós.

Núria Boixader

EL BEDOLL

CONTE D’HIVERN

Hi havia una vegada una nena que es deia Maria.
La Maria no sabia què era l’hivern, i quan va nevar li va dir a la seva mare:
- Això que cau del cel és pluja blanca?
- No, no és pluja. És neu, perquè ja ha arribat l’hivern.
- I, què és, l’hivern?
- És l’estació de l’any més freda de totes.
- I, què més passa, a l’hivern?
- Fa fred, glaça, es fa fosc més d’hora, arriba Nadal, etcètera.
Però un dia es va fondre la neu, perquè ja havia arribat la primavera.

Olga Gómez

L'HIVERN

L'hivern ja és aquí,
encara que ens agradi
i deixa blanc el cim
de la muntanya.
La primavera
el farà fugir!

El sol s'amaga
i jo també
per no tenir fred
i trobar-me bé!

(Max Doblas)

L'hivern porta glaç,
sembla aigua dormint.
Tothom va a jugar
i veus ninots de neu,
sovint.

També ens pensem que la neu
és cotó fi.
La boira és un llençol
que fa venir son.

Quan el pintor ve
a pintar la nit,
mirem les estrelles
i tothom a dormir!

I, mentre dormim,
la pluja fa caure
lletres del cel,
i quan et lleves
veus la paraula:
HIVERN!

(Ernest Palacios)

Ja arriba l'hivern
i a mi m'ha glaçat.
Estic ben tapada
de neu i de glaç.

L'hivern ha vingut,
i jo he rigut.
Jo vaig caminant
i arribo glaçada.

Ja arriba l'hivern,
estic ben tapada
i ben refredada!

Carolina Pérez

LLAVOR D'ESPANTALLOPS VIATGERA

Hola sóc la Xispa ! i sóc una llavor meravellosa.
Sóc d’un espantallops, la meva casa, que és molt gran.
Ara us explicaré una història que em va passar .
Un matí assolellat, amb el cel blau com el mar, jo estava casa i una guineu que corria molt va tocar el fruit que és la meva casa i... PATA PUM! Surto disparada cap al Sud i la meva casa explota. Quina pena que em feia...
Vaig pensar que no la tornaria a veure més la casa, i va ser veritat. Al Sud hi feia tanta calor que em vaig banyar el mar, i sabeu com? Amb una barca que representava una fulla, però notava alguna cosa al fons del mar i ho vaig anar a mirar .
Quan vaig veura què hi havia vaig dir:
- Ostres! És un humà, i va vestit com un bus i ve cap a mi .
En fi, que me’n vaig sortir , mai no oblidaré aquesta història tan maca.

Berta Vilamala

LLAVOR DE MARGARIDA VIATGERA

LA LLAVOR VIATGERA


Un dia a la tardor, en un jardí de Torelló hi havia llavors de margarides.
Els nens de l´escola Fortià Solà ho vam anar ha mirar .
Un nen de Argentina, que es deia Max es va estirar sobre la llavor i se li va quedar enganxada a la camisa, però no naixia la margarida. Van tocar les 5 i se’n va anar a casa seva, però en Max se n’havia d’anar a Madrid per sempre, i se n’hi va anar.
Quan va arribar-hi, la seva mare va rentar la roba i la camisa. A la rentadora hi havia una mica de terra i aigua.
La margarida va néixer a dintre de la rentadora, i quan van treure la roba van veure la flor.
I els nens de l’escola Fortià Solà li anaven enviant cartes i cartes, a en Max.

I, conte acabat,
la margarida
ha viatjat.

Humbert Tura

LLAVOR DE POMA VIATGERA

LA LLAVOR VIATGERA

En un lloc desconegut hi havia un pomer.
Un dia, li va caure una poma a terra i es va partir. Les llavors de dins de la poma es van escampar per terra, i una es va escapar.
La llavor ja tenia ganes de sortir d’allà i viatjar pel món, però de cop i volta va veure una sola de sabata que estava a punt de trepitjar-la. La llavor estava desesperada, acabava de sortir de la poma, i va dir:
- Quin horror!!! néixer i morir...
Però va tenir sort i es va enganxar entremig del taló i la sola de la sabata. Aquell senyor, el de la sabata, anava a l’aeroport. Quan va pujar a l’avió, que per cert anava a Londres, la llavor va intentar escapar-se, però no va poder. Quan van arribar a Londres, el senyor es va mirar la sola de la sabata i va veure la llavor: la va tirar a terra, i va anar a parar a un parc.
Això li va anar molt bé, perquè l cap dels anys la llavoreta ja era un nou pomer.

Núria Boixader

Any nou, bloc nou!

Hola, gent!

Comencem un nou any, el 2007, i també el segon trimestre, amb moltes ganes de continuar escrivint, i de fer-ho cada vegada més bé...

De moment, hem començat per escriure uns contes, a quart, que tenen tots el mateix títol:

LA LLAVOR VIATGERA

I això és perquè vam acabar el trimestre passat amb un dossier sobre les plantes, a l'hora de Ciències Naturals, i ja en sabem moltes coses.

Pel que fa a les llavors, sabem com s'ho fan, per viatjar: endutes pel vent o l'aigua, volant, enganxades al pèl dels animals, menjades i ...això, etcètera.

Vet aquí com han viatjat les nostres llavors: